LA HISTÒRIA DE JOHN WALTZ

Quinze persones es reuneixen en torn a un foc, la flama que en ell naix transmet més que calor. Rauxa i èxtasi és el que se sent com un murmuri al interior dels seus cossos. Ho han fet, no hi ha volta enrere. Han explotat l’element animal front l’artificial del consumidor. El foc els transmet, la calma, densa, com el fum i la cendra d’olor post industrial. Que hi som? Se’ls pot escoltar dir. Ho em fet per ser. En un món on viure és la raó de lluita, no ser, suposa la mort. Han creuat la línia i volen destruir-nos. No ens fan be. Volen sang i mort.

Uns mesos enrere, a la fabrica de John Waltz tot semblava anar bé. Els treballadors i treballadores, ens mostràvem feliços. No gaudíem d’un gran sou però havíem creat un ambient idíl·lic per a treballar, sense entrebancs, ni massa pressions des de dalt, era autogestió assalariada.

El 13 de Febrer, un grup d’homes i de dones de l’empresa Magento S.L. van arribar al nostre cau, junt amb el senyor Waltz, van anunciar la incorporació a “plantilla” de les famoses NX404 de color blanc, que venien a ajudar-nos amb la feina. Totes les treballadores, vam rebre un curset sobre el tracte amb les noves “companyes” i l’experiència les primeres setmanes va ser immillorable, fins que, vam començar a desaparèixer. Primer va ser en Thomas. El van seguir l’Ivette, el Mike i el senyor Red. Tard o d’hora m’arribaria el torn i tot acabaria. Vam decidir actuar i acabar amb aquells que ens havien tret la feina. I així ho vam fer.

Han passat setmanes des de que la desesperació va guanyar a la raó. Ara ens adonem del nostre error. El problema no eren les màquines, sinó qui les controla. John Waltz era el veritable home de ferro i amb qui debiem acabar. L’home crea i destrueix, la maquina obeeix.

IDOMENI - INVISIBLES

Allà on som, d’on venen els càlids vents de Mestral entre les escletxes que deixen els pics de la serralada de l’Antilíban. D’allí on els matolls i els pins de tons ocres i verds llueixen les virtuts d’una terra de flors. On el foc no el transmeten flames sinó l’extensió d’un desert daurat. En el país on les rialles de les noies i els nois petits són més dolces. Baix el cel que veu créixer la cultura dels herois quotidians. Entre tots els pobles que constitueixen aquest món, nosaltres em tingut la sort de néixer al millor dels mons, a la més meravellosa de les terres, fins que....

Soc l’Ahmed, escric aquestes paraules entre les restes que queden del bloc de pisos on visc (o vivia) amb els meus pares. Es colen pel meu nas les restes que encara volen de la pols del ciment que feia dies, lluïa murals de colors sobre les seves façanes.

Recordo mirar des de la finestra de l’habitació, decorada amb pòsters de Nassif Zaitoun i d’algun dels meus videojocs i pel·lícules preferides, i veure algunes de les companyes jugant a pilota entre els carrers en honor al temple del sol i a la ciutat de Damasco. Una pilota que encara hi és, ara punxada i plena de terra, acompanyada dels mateixos nens que hi jugaven, ara tombats, amb forats pel cos i llàgrimes als ulls.

Ja no hi quedava res del que havíem estat, de qui havíem estat. - Ens han destruït! Cridava una dona des d’un dels carrerons mentre plorava desconsolada i amb el seu fill petit entre els braços. I més bales. Recorrent de banda a banda el poc que quedava de l’Eid ul-Adha, Trencant la pols que bastia l’artificial nit taronja sobre els nostres caps. De sobte, dos carrers més enllà s’escoltà un fort crit d’alguna de les petites de l’escola bressol. Les han trobat. Se’ls ha acabat massa aviat tot. Potser això és el millor.

Esperem assegudes al nostre cau l’arribada de l’obscuritat absoluta. Avui marxem. La radio anuncia cotxes bomba a Homs i Ghada ajupida, no pot evitar fer sortir una llàgrima, d’una mescla de llàstima i por. En aquest mon, sinó plorem nosaltres per la gent que perd no ho farà ningú i si no ens aixequem nosaltres, tampoc ho hi seran. Aquest mon ho destrueix tot.

La nit ha arribat, les pedres rotllen vora baix amb el pas de les nostres espardenyes sobre ells. Tenim un únic objectiu, fugir. Anem per un camí entre les ruïnes de l’ajuntament que ens ha de portar a una furgoneta que ens traurà de Síria. Diuen els grans que anem a Turquia, però que, allí no ens hi volen, també ens hi maten. Europa és l’objectiu. I el Mediterrani l’únic que ens separa d’uns assassins de nens amb altres assassins de nens. Fugir del foc per caure a les brases. El cap no deixa de donar-m’hi voltes, mentre corro. Vull marxar i tornar a riure, a gaudir d’un futur que la joventut tenim per conquerir. Vull ser un nen, deixar de ser l’adult que viu rodejat de dolor i centrar-me en una pilota. Gaudir als petits racons on l’angoixa encara no ha arribat. On la mort, no s’ha emportat les filles de ningú. I cridar de ràbia perquè no em tocaran.

L'ÀNIMA ETERNA - OPEN BORDERS

Conscient de limitacions presents, esclato de ràbia desitjant que tot acabi per mi i els meus. Aquesta és la cruenta realitat a la que Posidó ens ha abocat: viure i morir anònimes als ulls dels déus. Escoltar el cant de la sirena, apropant-nos a un final, sense dolor, objectiu dels desesperats. La sal és l’única resposta al nostre crit de socors cap al sol, menjador de les llunes que guien al etern retorn; al mode i espai necessaris per ser feliços.

Ja som cinc centes i som mil, les que em decidit no retrocedir, humilment. Assumim l’anonimat que la guerra del poder ens imposa, i creuem el mar, figura de milers d’espills reflectint el fons i allunyant l’objectiu. La mirada dels futurs empeny una bassa imparable, camí de la terra dels culpables de la destrucció i foscor del nostre poble. La força de les ones creix amb els crits de coratge dels tripulants.

Som un grup d’obligats a ser no-morts, a l’espera de que el mar ens faci de botxí, seguint regnes llunyanes de tot, aïllades a Yupi, als que se lis esgota el temps, massa llarg ja. Hi anem. Avancem en l’espera dels que no ens aturarem, en la llarga nit al mar.

Amb l’anhel de veure terra, continent de cultures i incultes, valentes i impunes, solidaries i garrepes. Trepitjar la sorra i cridar: Ja no hi és!. Naim Caigué, desitjava ser l’Ulisses, retornar a casa i només ens queda el seu esperit. La imatge de la brillantor dels ulls color del foc del desert i el so de com la vida s’esgotava. No hi ha més. Som nosaltres i aquells que cobren la vida a la joventut, aquells que deurien ser immunes als nostres errors.

Intentem córrer però no podem, la mort acompanya per darrere la fam, que ens destrossa l’estomac. Córrer és l’única esperança de viure un nou demà. De fugir dels corruptes complidors de desordres. D’arribar on el veí de dalt del pis on vivíem fins ser bombardejats. Ell va ser el primer en fugir. Tenia que protegir a la jove Jalah. Com en Naim, veure plorar a un nen et treu l’alegria. Fer plorar a un nen, et converteix en immundícia.

Arribar però no passar. Hamlet amb la decisió presa amb antelació, per fastigosa gent a la que desitjar el que es mereixen suposa delicte. Assassins de raons i vida, perquè no deixeu passar l’alegria? Perquè us amagueu darrere murs mentre vanaglorieu de solidaris al construir escoles concertades? On sou aquells que prometéreu llum, mentre tot es fa fosc? On son les promeses de que es faria de dia, mentre la nit ens menja? Mantingueu-s’hi aturats. Espereu el nostre final que aviat arribarem. La nit és nostra i em guanyat. Per damunt de tot, no em perdut l’alegria, el somriure segueix dibuixat als nostres rostres, aquesta és la vostra primera derrota. Em fet nostra la mort. Em conviscut amb un món on les ones eren caigudes anhelant un futur millor. Vosaltres sou les que no enteneu res. Recordeu els nostres noms. Els nostres rostres són aquells que us fan despertar a les nits. Aquest món és de tots i els únics murs que ens aturaran seran els que construiran els nostres fills amb joguines.

Avancem, imparables, a banda i banda del mar ens trobareu, avançant. Perquè els que no tenen lloc a aquest mon són vostès. Els que maten i els que venen la mort. Comercieu amb les nostres vides, però el mercat va caure junt a la nostra por. Estem a les vostres portes, obriu o obrirem. Volem tornar a casa, ens l’heu robada. Torneu-la. Torneu la vida que eu tret amb les rialles als seients de cuir. De mar en mar ens movem, eternes, juntes, lluitant per fer complir les utopies que els nens es mereixen.