Relat Curt: Els Tres Batecs

ELS TRES BATECS

Autor: Alexandre Dolz Galan

           

L’oroneta que portava acompanyant l’autobús des del pont on la vida creuava a l’èxtasi, em tenia encegada en mirades tendres, ploroses i d’enyor. El seu negre representava la melangia d’un temps recent, però ja passat, del que tenia que fer un esforç urgent per oblidar. Com si de l’espectre de la dona segadora de vides es tractés i estigués notant com allà dintre hi havia algú, mai més complert, arruïnat en temps i ànima, destrossat per mil destrals en la casa de la bruixa, o per aquell professor a l’escola dels jardins secs i tristos que m’humiliava sistemàticament. La meva vida s’esgotava al temps que la sorra d’un rellotge cau lentament omplint allò que, tard o d’hora. Serà el meu final, la meva tomba, el cau de la sirena eterna.

I pensar que fins feia poc menys d’un dia, la vida em semblava God Help The Girl cantat baix el sol de les velles terres aragoneses, per persones estimades, plenes de tresors immaterials als cors i combatives en les batalles més cruentes, que a tots dos ens agradava combatre. Et trobo a faltar, des del moment en que vaig baixar les escales del teu octau pis al centre de la ciutat. Aquell on compartíem cafès als matins, tranquil·la, el teu carregat de llima, i el meu amb llet, de la marca més econòmica del supermercat. Les mirades que ens propiciàvem mentre bevíem duraven anys, dècades, mil·lennis, semblava que els robots havien evolucionat i dominaven el mon, potser no ho semblava, però, tant ens donava, només érem tu i jo, asseguts al terra del balcó, mirant els jardins que s’expandien pel front, encara sense que la ma del tirà salvatge hagués intervingut i fumant, odiava fumar, teu he de confessar, però aquells cigarrets plens de la màgia d’una princesa promesa, per mi, simbolitzaven molt més que fum entrant als meus pulmons, era compartir, paraula meravellosa aquesta, van ser les més valentes de totes les que van ser capaces d’ensenyar-nos-la, i cada cop que l’escolte em retroba amb elles. Et trobo a faltar, des de que vaig alçar-me de la cadira del teu despatx al primer pis del carrer d’un vell i estimat escriptor. Les rialles que aquella habitació havia viscut no tenien comparació possible amb altres, els mapes de ciutats antigues que hi havia escampades arreu eren testimoni de l’estima que ens teníem mútuament, llargs moments aturats, un mirant l’altre, sense que passes res, només música de fons, l’oasi que formàvem allí creava una atmosfera sensacional, podia estar-hi anys si calgués, t’estimava, a tu i als animalets que per allí corrien en llibertat, anònimes criatures que per tu significaven més que qualsevol altra cosa en aquest mon. T’abraçaria si hi fores aquí, però no puc, ja no és només la distància qui ens separa, també el temps, obra humana per erosionar els cors i que tant be sabies utilitzar contra mi. Et trobo a faltar, des de que vas penjar-me el telèfon amb un “bona nit” dolç i tendre, que potser per tu era simplement la manera més còmoda (o adequada) d’acomiadar-te, però que va omplir el meu cor d’una estima, no reconeguda per cap organisme internacional on grups autarquistes d’ànima, decideixen que hi val i que no. Malgrat això, jo li havia auto atorgat un significat a aquell comiat, el mateix, que a les llargues tardes parlant sobre temes banals, només pel goig de compartir part de les nostres vides, per fer veure a l’altre els sentiments que a vegades, massa dintre del cor, amaguem. Les teves paraules em van conquerir, lluna, conqueridora d’imperis, cadascun dels pobles del meu cos va caure ràpid a la teva força, eres l’eina bèl·lica que engreixava els teus ulls, de persones com jo, rendides als peus de la revolució dels clavells que portaves sobre les orelles.

Oroneta, un comiat no potser mai fred, ha de venir del interior de les persones. El temps ja no em permet transmetreu amb mirades, gestos, o amb el tacte de les meves mans, però la paraula escrita, potser no em salva d’una crema al foc on dones valentes van ser cremades, però, pot lliurar-me de la penitencia auto imposada. Parle per respondre’t els dubtes, i per acontentar el meu fràgil cor, massa esmicolat ja, de batec lent, només un, cada cop que em sento feliç. Responc a ell, ara que el teu és a prova de bombes, i se que allò que et pugui dir ara, únicament et servirà per comprendre’m més als meus ulls qui soc jo, com soc jo, o això deia Espriu.

Cadascuna de les nostres mirades, han perdut complicitat cada dia que ha passat al rellotge de la nostra història. El primer dia, quan sobre les onze del matí vas aparèixer a aquell carrer, des d’aquell dia especial, i vam compartir, breument unes mirades, fruit de la por d’un esser avergonyit, vas traçar el teu camí, un pla mestre on jo formaria part del repartiment de la teva opera prima; no obstant, jo no volia aquest paper, vaig ser víctima d’un xantatge, o acceptes o marxes. Mai has sabut entendre que pensava. Oblida’m. Disculpa, l’enuig em controla. Prefereix-ho parlar de tots els moments feliços que han compartit els nostres llavis. Les trobades baix els estels que omplen les nits als carrers més tranquils i meravellosos de la ciutat de les tropes perdudes, amb ampolles plenes de foc blanc cristal·litzat. Observar-te a la força amb el “turulo” mentre dibuixes un somriure al rostre i observes el cel amb els teus grans ulls marrons. Compartir canuts asseguts a qualsevol replà del barri, parlant de les nostres històries personals d’humiliació, timidesa i rauxa desfrenada. Parlar tranquils a la fosca d’aquell llibre que et vaig regalar al començament d’aquesta història, que et transportava cada cop que el llegies al teu barri, a la història de veïnes, amigues i companyes d’aventures, que com tu, havia tingut que enfrontar-se a milers de problemes, però que, juntes, havíeu sortit endavant. Menjar els espaguetis del teu pare mentre fèiem temps abans que entressis a la universitat, aquell espai meravellós que tant havies anhelat anys enrere (o això em deies) i que et convertia durant 5 hores cada dia, en la persona més feliç del món. La casa de les raons, així li dèiem, quan vas aconseguir entrar a aquella carrera, vas donar un gran salt, recordo la trucada i el feliç que et notava, em vas fer profundament feliç aquella tarda de Juliol. I el primer dia d’universitat? Recordes els sentiments, la il·lusió al cos, i la quantitat de preguntes que tenies a sobre. Com m’agradaria tornar a quan la il·lusió inundava el teu petit cos de jove cantant “d’ska” i per cadascun dels teus pels del cabell sortien rajos de llum d’un groc potent.

De sobte els pilars de les torres, des de Babilonia fins Agbar a Barcelona, van començar a ensorrar-se. La murta es quedà sense rams i flors que llençar, a la vella comitiva de beatos i moniatos com deia l’avi al poble. La màgia del Merlí l’encantador va desaparèixer i l’única que es va mantenir va ser la dels canuts que ens preníem les nits al teu llit. Ens miràvem i no sentíem el mateix, l’iris demostrava la tristesa que inundava el meu cor. Cada cop que em parlaves dels teus sentiments cap a altres, una part meua viatjava a un dels cercles del infern, on patiria l’exili permanent de la mort. No acabava d’entendre el que senties per mi quan em deies aquelles coses. M’estimaves o m’havies estimat algun cop? En aquell moment el meu cor et corresponia a tu, tu tenies les claus, la caixa i el mapa amb la x que assenyala el lloc on hi és. Però jugaves amb ella, el perquè de tot plegat no l’acabe d’entendre. Pareix una cançó dels Smiths açò, quan tu saps que sempre he preferit als Sex Pistols. La nostra pròpia idea d’anarquia en regne unit havia acabat amb nosaltres o com a mínim amb mi. Tu pareixies cada cop més fràgil, si jo tenia problemes per tu, la teva situació tampoc era còmoda, la notava, i això em provocava més tristesa encara. L’oroneta s’ha apropat a mi.

El bus es va alentir al seu pas per la carretera comarcal, tots sabem del perill de les vies interurbanes. Encara tinc al cap la imatge d’aquell jove pelut que va ser víctima d’un atropellament en una carretera local prop de casa, la mort em rodejava allà on anés. Aquest pas lent, provocava entre els meus companys de viatge una sensació d’angoixa i desesperació. Quan veia els seus rostres notava preocupacions, tristors, cansament i melangia. Que faig aquí, parlant dels meus problemes a un paper, quan cadascun de la resta dels viatgers tenien històries més interessants que contar. Segur que l’home vell del darrere era un excombatent de la Guerra Civil que anava en la recerca de aquella noia que va conèixer quan lluitava al front de Terol i baixà a Barcelona uns mesos quan els reemplaçaments. Pareixia que no havia tingut sort en la seva cerca, al contrari que la dona que tenia al costat. Una jove amb un nen petit enganxat al pit. El seu rostre era de felicitat, segur que la seva companya, de la que estava bojament enamorada ha tornat de la feina que tenia que fer a la city de Londres i ja ha tornat a la ciutat del riu inacabat i per fi es retrobaran, mares i fill després de mesos sense vores. L’home que tenia al costat, ignorant la seva evident halitosi i la semblança física a Leslie Nielsen, pareixia acomplexat per alguna cosa, es tancava en ell mateixa, com fent un capoll, alguna cosa li hauria passat en el viatge. Hauria tingut algun problema amb el seu cap? Millor, abans d’entrar al autobús, estava parlant amb el conductor, segur que han estat discutint pel seu alè. Deuria deixar de parlar d’aquestes vides anònimes, però ja em coneixes, no puc deixar d’explicar històries, i els seus rostres, em transporten a milers de llocs diferents. Com estimava estar rodejat de persones tant i tant diverses. No m’havia fixat, però en l’espai que ens rodejava. Com si d’un mapa de carreteres es tractés, havia dibuixat en un instant, tot el territori en el que ens trobàvem al cap. L’element diferenciador d’aquest espai era la nul·litat absoluta de desnivell. I les muntanyes? Va preguntar un dels passatgers. El mateix em preguntava jo, no hi havia res, cap element interessant, ni tan se vols un poble aïllat. Pareixia Nevada però sense cap tipus de Las Vegas ni res per l’estil. Sortir d’una comarcal per arribar a una cançó d’ACDC camí a l’infern, o potser, sortíem de l’infern?.

La fragilitat de la meva existència sempre s’havia mantes gràcies a tu i les teves tendres i suaus paraules a l’oïda. Sabies que dir i quan dir-ho, i malgrat també ser conscient de que tot el que feia després, molts cops, contravenia punt per punt, línia per línia, eix per eix, el que tu em recomanaves. Ho sent molt per això. No obstant, has de saber que t’escoltava, ho feia amb tots els meus sentits pendents de les teves paraules, del teu cos. Val, he d’admetre que a vegades la mirada se’m perdia per la bellesa física que representaves tota tu. La divinitat, parlàvem molts cops d’això, la atorgàvem a homes falsos, de professions honorables, però de consciència dubtosa. Però mentia, la divinitat tenia nom i cognoms, i eren els teus. Et mirava les cames, molts cops les criticaves, mentre jo observava amb incredulitat el detall de la teva pell. Aquesta noia s’ha begut l’enteniment. Meu repetia un cop rere l’altre. Tu t’has vist? Quants cops teu he preguntat això? Seria d’or si em donares un cèntim per cada cop. Per que sempre acabem parlant de físics tu i jo? M’encantava parlar d’això, es cert. Pot semblar incongruent que algú qui te algun tipus d’anhel sexual cap a tu, es dediqui a vanagloriar a altres xics, mentre potencia els seus defectes per entretenir-te o fer riure’t. Potser es que la teva felicitat sempre m’ha importat molt més que la meva. Tan se val deessa, la teva companyia val més que qualsevol petó, que qualsevol abraç o que qualsevol carícia. M’encantava veure aquell gran somriure al teu rostre i seria capaç de refregar-me en el fang per aconseguir-lo. I si, ja se que aquesta actitud ha provocat que tinguessis que venir a treure’m però, això és l’amistat no? Ajudar-se mútuament. I en això, tu i jo teníem un doctorat. I estàvem a l’atur, tant laboral com sentimental, quin desgavell la vida de les flors. No et cap cal nom de rosa, margarida o violeta, l’elegància de tota teua té molt més potència que això. 

No se perquè mai parlem de nosaltres mateixos, de la nostra història compartida, de les milers d’anècdotes que podem contar plegats, de les històries a l’oficina, dels dibuixos animats aquells que no entenia i em semblaven Minority Report.  Acabem sempre parlant del mateix, dels nostres problemes, no els que ens son mutus, els individuals. Tu i la teva por al rebuig, fastigosa i compartida por a no agradar. Autoenganyar-te per sentir-te còmoda. Ets preciosa amb el pentinat que sigui i ets forta per enfrontar-te a aquells que mantenen el diacrític amb la violència del dona dóna dona dóna. La lluna il·luminadora que encara a cadascun dels individus als quals ELLA, si, TU, il·lumines i guies en la vida. Temorosa per història, però valenta d’arrel, incansable sempre en la recerca del seu èxit personal. La definició d’èxit ja es discutible, però saps que no m’agrada parlar d’aquestes cosses amb tu. A la fi, la raó la fan els vencedors i tu sempre guanyes en el nostre combat contra l’oblit.  El teu discurs sona sempre tan convincent que l’admire, i em fa postrar-me als teus peus pregant que m’ensenyes la teva acurada tècnica. La tècnica de fer l’amor amb les paraules i els gestos. D’ignorar voluntàriament l’animal atàvic que surt en mi, fruit de la desesperança i la desesperació. De convèncer-me que les teves decisions son les correctes, que no t’equivoques i que quan ho fas, es intencionadament. No ens va donar tems a que meu ensenyares, el teu cos segueix essent secret per a mi. La imaginació és l’única arma que encara posseeix-ho per despullar-te, mentre les teves mans acaricien la meva esquena amb suavitat. Notar les teues petites mans suaus passant per la columna, baixant poc a poc i demostrant, l’increïble que arribes a ser quan ets feliç. El sabor dels teus llavis sempre m’ha recordat als matins de dissabte d’estiu, aquells calorosos, tendres i oberts a mil aventures possibles. El seu tacte és la seva calor, les teves vesprades de festa plegats a la piscina, jugant incansables l’un amb l’altre, esgotats físicament, però incansables d’ànima. Notar la teva llengua es sentir el vent de llevant colpejar les galtes mentre les cartes d’una baralla omplen la taula, i l’alegria dels participants es fa implícita amb sons inconfundibles. En aquells moments en que ens besem, molts cops tinc l’irrefrenable necessitat d’obrir els ulls, per veure’t. El zoom més perfectament realitzat per un càmera, per veure’t i notar, el plaer en tu. A vegades, tu també obres els ulls, hi ha contacte visual, i llavors, al tornar a tancar els ulls, arreplegue l’energia de joventut que em transmeten i em recarreguen l’espenta utilitzada per al següent petó. Els braços no s’aturen en el joc de tu i jo. Les mans les acompanyen en el reconeixement de la pell de brau, busquen el Madrid però passant per cadascuna de les carreteres que dibuixen el territori. Les cames no poden mantenir-se quetes, cap part, cap múscul del cos o aconsegueix. Només desitgem caure al terra, ja sense roba, i sentir-nos mútuament, còmplices sempre, de l’estima irrefrenable que ens tenim. Podria explicar-te aquí com imagine que follariem plegats, però se que no t’agrada parlar ni d’aquestes coses, ni amb aquets termes, m’ho estalviaré, obriré els ulls i veure com l’oroneta és cada cop més prop.

Estic pensant si tot açò no et cansarà. Potser estic allargant-me massa per explicar-me, i potser també, no estic donant gaire explicacions. Tant de bo sàpigues les paraules exactes que provocaren en tu la reacció perfecta als meus anhels. Però, com no soc mag, malgrat fer màgia i tampoc em conec a mi mateixa el suficient per explicar-me, t’esplique com em sent, el que sentia i, així en general, totes les barbaritats que em passen per la disbauxa del meu cervell. Espere de tot cor que les meves paraules no et facin cap mal, és el darrer que desitjaria en el mon, veure’t patir suposaria en mi la mort. L’imaginari no em permet pensar-hi ni tan se vols un minut, un escenari en el que a tu, major dels satèl·lits, deixis d’il·luminar les nits, no sabria on anar, em veuria perdut en aquesta vida i en les següents. Pot sonar que et faig la pilota, no es el cas. Dic el que pense al més dins del meu cos. No vull deixar de pensar en tu. No vull deixar de compartir cosses amb tu. No et vull deixar.

Trobo curiós que la nostra relació hagi sigut tan unidireccional, essent tots dos d’una personalitat marcada i clara, col·lectiva i solidaria, de mirada externa més que introspectiva. En tu, em sent inferior, teu he dit sempre. Em converteix-ho en el més petit dels petits, en el noi de bolquers que viu al marge de tot, que busca trobar l’aliment i viure tranquil, que necessita guia i no troba el camí. La sort que he tingut, es que tu, em fas gran. Cada paraula em creix, em potencia, em treu la por, la timidesa i l’angoixa. Després d’aparèixer tu, vaig ser el més valent dels valents, el general que comanda l’exercit contra l’invasor. El capità que baixa el darrer del vaixell quan hi ha algun tipus de problema a bord. Cap iceberg aturarà aquesta nau mai més, i tot, gràcies a tu. A les teves paraules a hores intempestives de la nit, rodejats de la més absoluta de les xafogors, però malgrat les adversitats, dialogants, amics per sobre de tot. M’he sentit com Troya essent tu el cavall que conquesta el meu cor per sorpresa. L’estima que et procese i posseiràs sempre és absurdament irracional. Compleix la funció d’iniciadora de conducta. És la primera, l’espurna que va encendre la flama al meu cor, on encara tot era verd, i tot, amb paraules. Que meravellós que potser l’amor a voltes, troba en detalls l’estima i s’agarra amb força, com un nadó a la seva mare, o un mico a un arbre. Has preguntat tantes i tantes vegades perquè? I mai he sabut que contestar, aquella setmana d’Agost va ser Mad World per mi. El meu cor era buit, i cada paraula que deies, l’omplia. Cada article, preposició, verb o substantiu suposava molt més per a les meves venes i arteries. Eren frases d’amistat, d’algú qui observa a altre des de la distancia però el respecte, la tendresa i el sentiment. Aquest sentiment que tant be transmeties per les nits, va ser el detonant. A la resposta de, perquè? La resposta és aquesta, per transmetre l’estima, per ser còmplice, per ajudar al perdut, per salvar-me la vida.

Ha passat el temps i l’amor no s’ha perdut. És com energia, es transforma. No hi ha dia que passi sense que pense en tu, en tot el que em vas donar, el que em segueixes donant, el que has suposat per a la meva vida i existència.  M’és absolutament impossible seguir molestant a una dolça noia, que a dia d’avui em segueix meravellant. Cada cop que em dispose a parlar amb tu, el cor es converteix en trencadís, escric poemes sobre el paradís per intentar allunyar la foscor, que suposa el tindre’t lluny i aquest sentiment d’amargor, que transmet el pensar en tu i no hi ser. No tinc més que paraules maques, d’agraïment, de felicitat i estima cap a tota tu. No em perdràs mai, sigui quin sigui el moment. Has de saber, que quan ho necessites estaré, i quan no, desapareixeré. Seré on hagi de ser per facilitar-te la vida, per ajudar a que acompleixes els teus desitjos, persegueix la utopia, sigues Galeano. T’ajudaré en el que calgui, a saltar cadascun dels obstacles que se’t posen al front, al igual que tu ho vas fer amb mi. Però tampoc dubtes, que el meu cor sempre pensarà en tu, que hi has entrat i no ho abandonaràs mai. Que els records que tinc al cap, només provoquen que t’estima més i més. La vida ens tornarà a juntar? No ho se, espere que si, espere tornar a compartir begudes i música amb tu. Però ara, he d’admetre la situació, i aquesta és de solitud.

Ja ets amb mi, et puc tocar, si pogués travessar la finestra et tindria a sobre. Em vols dir alguna cosa? És possible que hagi arribat el meu dia, el final és a prop, això ho sabia, però pareix que ja ha arribat. Emporta’m si així ho desitges, no he de fer res més en aquesta vida, ja he complert, l’únic que mantenia a la terra era l’estima, i s’ha perdut. Sentir que cap persona t’estima et mata i això m’ha passat. Acabe el meu discurs de comiat, i tens tot el meu permís per treure’m el poc que em queda de vida. Concloc. Aquestes paraules que he escrit en aquestes pàgines són, per vosaltres, les de noms i cognoms, les de cors infinits, les que sou una única persona, o tres diferents, a cadascun dels moments. A aquells tres batecs que m’ha donat la vida per concloure’s. Als records, aquells que m’acompanyaran allà on l’ocell em porte, i on espere, descansar en pau per fi. Vosaltres no ho feu si us plau, sigues feliç amb la teva vida, amb el teu cor, amb cadascuna de les accions que facis. Allà on marxo, em tornaré a seure al terra del teu balcó del octau pis, a la cadira del teu petit despatx al carrer de nom d’escriptor i et trucaré amb aquell telèfon de darrera generació que em vaig comprar. Tot, amb un únic objectiu. Sentir-vos felices. Sentir-te feliç. Ets única. No ho dubtis mai. Fins sempre.

L’autobús s’ha aturat, l’oroneta s’ha fet colom, Rodoreda ha aparegut, ha mostrat, altra visió del mon. Estaves baix, esperant-me, per explicar-meu. M’has obert els ulls com un calaix i altre cop, has tornat a invocar la teua veu, una visió nova de la felicitat, un somriure congelat al teu rostre, has dit adéu al meu monstre. Volies explicar-me que l’amor te moltes cares, i que la més important de totes, es l’amistat. Que l’anhel de altres tipus és del més normal, i comprensible, no me’l negues, el potencies, dius que no em censure un sentiment tan positiu com aquest, em consideres teu al igual que jo meu, però sense entrar en possessions. Em dius que comenci a volar, que aquest és el meu destí. Que ella era el l’oroneta, que no m’havia abandonat mai, i no volia fer-ho en cap moment. Que volia compartir moltes més aventures amb mi. Aquest no era el final d’una història, era el principi de la nostra aventura.